FILLS PREDILECTES DE TORRELLES DE FOIX
En sessió ordinària de Ple, celebrada el dia 21 de març de 2023, es va prendre l’acord d’Antoni de Peguera i Aimerich com a fill adoptiu de Torrelles de Foix en atenció als mèrits que concorren en la seva persona.
Fill de Guerau de Peguera i Berardo, primer marquès de Foix i de Maria d’Aimeric, Antoni de Peguera i Aimerich va néixer a Barcelona el 1682. El seu germà Lluís de Peguera i Aimeric fou capità de la Coronela de Barcelona, la força principal que va resistir els atacs felipistes i va morir en combat el 1707 a la batalla de Gurb, posteriorment les seves despulles van ser enterrades en aquesta església de Santa Maria de Foix.
Home culte del seu temps i amic dels temes culturals, Antoni de Peguera va ser un dels fundadors de la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, una agrupació de personatges de les classes nobles que el 10 de juny de 1700 es van reunir al palau Dalmases de Barcelona, al carrer de Montcada, per tal de constituir aquesta institució que ha tingut una influència que ha arribat gairebé als nostres dies. A principis del segle XVIII un grup de personatges que formen part de l’estament nobiliari també s’interessen pels temes culturals, una mica a imitació del que succeïa a França, Anglaterra i Alemanya, en la perspectiva de difondre els nous coneixements i promoure el progrés per aportar millores els aspectes, socials, econòmics i polítics. Els partidaris d’aquesta línia de pensament filosòfic liberal són coneguts com a il·lustrats i fan que el segle XVIII sigui conegut com el «segle de les llums» en referència a la llum del coneixement.
El pensament polític dels il·lustrats s’oposava a l’absolutisme del poder reial, amb la noblesa i l’Església, el seu plantejament anava cap a l’anomenat «despotisme il·lustrat» que tenia com a norma de govern «tot per al poble, però sense el poble», plantejament ben diferent de l’absolutisme de Lluís XIV, que li deien «el rei Sol» perquè tot el món girava al seu entorn i es considerava que havia estat escollit per Déu i amb el rei hi havia la noblesa i els alts càrrecs de l’Església, tots els altres eren el poble, sense cap mena de drets.
Es deien «desconfiats» perquè creien que les coses no s’havien d’acceptar tal com venien imposades, calia desconfiar i raonar els temes no fos cas que passés com quedava dibuixat en el seu escut, on es veu un vaixell que naufraga entre la tempesta mentre el dels desconfiats es manté ferm, varat a terra, amb un lema que diu «Tuta quia diffidens» que es pot traduir per «estic segur perquè he desconfiat». Altres diuen, però, que desconfiar podia voler dir que posaven en dubte els seus propis talents o que reconeixien el limitat de les seves forces, que remarcaven la importància de la ciència i aquesta desconfiança els protegia contra les tempestats de la presumpció sense fonament. L’Acadèmia dels Desconfiats, una de les més antigues de la península Ibèrica, es va organitzar a imatge de les acadèmies italianes i va fer aportacions en l’àmbit de les lletres a la vegada que va promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalana. Va fer possible diverses edicions, entre altres el 1703 la de les poesies de Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona, totes elles en llengua catalana. Es conserven, redactades en català, les actes de les reunions, que se celebraven al palau Dalmases, a Barcelona, on es trobaven, llegien treballs i composicions, els presentaven i comentaven i ho feien constar en les actes corresponents. Per exemple, el 23 de juny de 1700 Antoni de Peguera i d’Aimeric va llegir uns versos en els quals ponderava l’enyorament. Els acadèmics van dedicar una solemníssima sessió el 15 de gener de 1701 a la mort del rei Carles II i van mantenir una activitat continuada fins al 1704. Va ser, per tant, una vida breu però intensa. Com que la major part dels seus components eren partidaris de l’arxiduc Carles el 1714 va ser oficialment clausurada, però la labor de l’Acadèmia dels Desconfiats va tenir continuïtat en l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que es va fundar el 1729, que segueix encara en els nostres dies i que ha estat considerada sempre la continuadora d’aquella.
En l’àmbit polític, l’any 1701 es va fer l’encàrrec a Antoni de Peguera d’anar a Gènova, allí va residir a casa d’un amic del seu pare i va preparar les negociacions de cara al futur Tractat de Gènova, un pacte que establia la col·laboració entre el Principat de Catalunya i el regne d’Anglaterra com a partidaris tots dos de Carles d’Àustria que volien com a successor de Carles II al tron hispànic, eren els primers passos de la que seria coneguda com a guerra de Successió.
El 1704 Antoni de Peguera va intervenir amb el príncep de Darmstadt en l’intent de lliurar Barcelona, motiu pel qual fou perseguit pel virrei Fernando Velasco, llavors s’exilià a Viena on hi havia altres personalitats catalanes partidàries de l’arxiduc Carles. Va gestionar amb l’ambaixador anglès el Tractat de Gènova que fou signat en aquesta ciutat per ell, pel doctor Domènec Parera i per Mitford Crowe com a representant d’Anglaterra, el juny de 1705, pacte que s’ha situat sempre al costat de l’alçament i el Pacte dels Vigatans signat el maig d’aquell mateix any. Des d’Itàlia Antoni de Peguera es traslladà a Barcelona per col·laborar amb Carles d’Àustria, prengué part en l’atac de les forces austriacistes a Barcelona el setembre de 1705 i quan aquestes entraren a la ciutat el rei-arxiduc Carles el nomenà fundador i primer coronel del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes que es va constituir el 15 de novembre de 1705, i va defensar la ciutat en el setge de Felip V el 1706.
Peguera lluità amb gran coratge a les terres d’Aragó, en concret al combat de Calamocha, a Terol, el 16 de desembre de 1706. Les tropes austriacistes d’infanteria eren comandades pel tinent general Comte de La Puebla i van organitzar l’estratègia d’aquest enfrontament a la població de Daroca, allí van concentrar 1.110 soldats d’infanteria, 180 fusellers de muntanya catalans, tres canyons de reserva i tres regiments i un esquadró de cavalleria formats per 840 homes a cavall i altres 320 desmuntats que donaven suport a la infanteria. A l’altra banda, les tropes borbòniques les constituïen 970 homes d’infanteria i 997 soldats de cavalleria, tot i que no tots anaven a cavall. El combat de Calamocha va acabar amb el triomf dels austriacistes que van haver de lamentar la mort de 75 homes, a més de 68 ferits, l’exèrcit borbònic, en canvi, va patir uns 300 morts en el camp de batalla, 180 ferits i uns 700 presoners entre els quals hi havia nombrosos comandaments militars.
Després d’aquest enfrontament, el febrer de 1707 el rei Carles va comunicar a Antoni de Peguera que tornés a Barcelona amb el seu regiment. A conseqüència de la implicació activa en aquests quefers militars i polítics i de la malaltia que, pel que sembla, se li va declarar en terres aragoneses el seu estat de salut es va ressentir i hagué de retirar-se. Va morir a Barcelona -i no pas a València com alguna vegada s’havia apuntat- el 15 de març de 1708 quan sols tenia 26 anys, després d’haver patit una complicada intervenció quirúrgica.
Antoni de Peguera va ostentar el càrrec de primer coronel del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes fins al dia de la seva mort, el va substituir Damià Solanes amb un destacament que va portar el seu cos fins a l’església de Foix, on rebé sepultura com a màrtir de Catalunya, juntament amb el seu germà i els seus avis. D’Antoni de Peguera i Aimerich es conserven també alguns manuscrits de poemes que ressalten l’amor a Catalunya.
La història ha parlat del personatge. Nicolau Feliu de la Penya esmentava la seva mort el 15 de març de 1708 i escrivia: “…fue el que más trabajó en Cataluña, Viena e Italia, para asegurar la venida, y la admission gloriosa del Rey en Cataluña, donde despues, y en Aragón le sirvió con finissimo, y leal afecto; y consumido por los sudores, y trabajos padecidos en sus dilatados viajes, acabó el curso de esta vida con fervorosas demostraciones de Catolico, y Vassallo.” (Narciso Feliu de la Peña y Farell. Anales de Cataluña. Tom III. Llibre XXI. p. 601). També Francesc de Castellví al segon volum de les seves narracions històriques especifica la data de la mort de Peguera i el seu enterrament a Foix. (Francisco de Castellví. Narraciones históricas. Vol. 2. p. 484.) En el mateix sentit han insistit estudis més recents d’historiadors com de Francesc Serra Sellarès, Adrià Cases o Jordi Vidal Pla.
El germà petit, Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric, també va formar part de l’Acadèmia dels Desconfiats. Va ser un destacat austriacista i defensor de Barcelona el 1714 i va assistir la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 1713, quan el Brac Militar o aristocràtic al qual pertanyia va portar a terme la primera votació es va pronunciar en contra de l’opinió general, la qual donava suport a Felip V, i fou un dels signants de l’acta de protesta que estava a favor de la resistència. Durant aquesta resistència va ser nomenat capità de la Coronela de Barcelona, manava la companyia de Candelers de Cera i Pintors, que era la primera del quart batalló. L’Onze de Setembre de 1714 quan els borbònics assaltaren Barcelona formava part de la guarnició del baluard de Llevant que va fer una destacada defensa; més tard el baluard fou voltat i la guarnició va trencar el cercle carregant a la baioneta. Malauradament, a conseqüència d’aquests incidents i de la seva implicació va ser ferit i van ser confiscats els béns que posseïa, finalment va esdevenir segon Marquès de Foix, va morir el 1746. A la seva mort, en un inventari notarial consta que a la seva casa de Barcelona, l’alcova comptava amb nombrosos quadres devocionals, entre aquests cal remarcar la presència d’un quadret de Nostra Senyora de Foix, embellit amb guarnició jaspiada i que estava situat sobre l’alcova. Aquest quadre és un bon testimoni de la fe i vinculació personal i afectiva que Josep Francesc sentia envers Foix, una altra estança era decorada amb estampes penjades a manera de quadre, entre les quals destacaven la de Maria Santíssima de Foix que mostrava el mapa del poble de Foix, i encara en un altre indret torna a aparèixer de nou un quadret de Nostra Senyora de Foix, amb guarnició daurada i jaspiada i amb un cordó d’estam verd.
Text d’Albert Parellada Guixens i Joan Solé Bordes
ANTONI DE PEGUERA I AIMERICH
Marquès de Foix
